Geografia

El Segrià estricte i nucli central de la comarca és el territori inclòs entre la zona nord de la ciutat de Lleida i els límits del terme d'Alguaire, i entre el Noguerola i la Noguera Ribagorçana.

El sector central és constituït per les planes al·luvials del Segre. El Segre travessa la comarca de nord-est a sud-oest i ha format una ampla plana al seu entorn. Topogràficament és una continuació del pla d' Urgell, nom que està pres per a designar una nova comarca centrada a Mollerussa . La plana de l'entorn del Segre és coneguda com el pla de Lleida .

El pla de Lleida només és una part del Segrià actual. La plana del Segre que continua cap al nord ja és dins la comarca de la Noguera. Cap al sud la plana s'estreny, fins a ser només una plana estreta i allargassada al llarg de les ribes del riu. Els tossals i serrats són molt propers al curs del riu. A l'extrem sud-oest hi ha l'aiguabarreig del Segre amb el Cinca, en el límit amb Aragó. Aquest sector és conegut com el Baix Segre.

Cap al nord-est, entre els rius Segre, Noguera Ribagorçana i Cinca, hi ha un territori planer amb turons baixos i serres d'escassa altitud. Ja no és la plana al·luvial que han format aquests rius, sinó un sector una mica enlairat que els petits cursos i torrents hi han excavat barrancs i petites valls de fons pla. Entre aquestes petites valls hi ha tossals i turons que testimonien antics nivells dels materials sedimentaris. El nom de Segrià era aplicat originàriament a aquest territori.

Un relleu semblant es troba al cantó sud-est, en el límit amb les Garrigues i la Ribera d'Ebre. El territori és constituït per nombrosos tossals i serres d'escassa altitud, entre les quals hi ha rius i torrents que van gairebé sempre secs. Aquest sector recorda molt el paisatge de les Garrigues. De fet n'és la continuació i alguns l'anomenen Segrià garriguenc. Cap al sud el relleu es fa més abrupte, a causa de la proximitat de l'Ebre.

El Segrià és doncs, una comarca constituïda per una plana al·luvial i per sectors de tossals que la voregen.

El Segrià aprovat en la divisió comarcal de 1932 i 1936, i que inicial ment establí la Generalitat el 1987, comprenia també un sector del pla d'Urgell. Amb la creació, el 1988, de la nova comarca del Pla d'Urgell, set municipis de l'antiga comarca del Segrià foren inclosos a la nova comarca. Bell-lloc d'Urgell, Fondarella, Golmés, Miralcamp, Mollerussa, Palau d'Anglesola i Sidamon passaren a formar part del Pla d'Urgell. Amb aquesta segregació el Segrià perdé un dels territoris més actius demogràficament i econòmica dels darrers anys.

La llei de modificació de la divisió comarcal de Catalunya de gener de 1990 modificà de nou el Segrià amb l'agregació dels municipis d'Alfarràs i la Portella, fins aleshores pertanyents a la Noguera.

El Segrià actual té una superfície de 1.396,65 km² i una població de 209.768 h. És la comarca globalment més poblada i més activa econòmicament de la meitat occidental de Catalunya. Els diferents paisatges naturals han condicionat diferències destacades en el desenvolupament econòmic de la comarca. El centre econòmic és sens dubte la ciutat de Lleida, ciutat que té una influència comercial i de serveis molt més enllà del Segrià, fins i tot en les terres aragoneses més properes.

L'agricultura ha estat la base de l'economia del Segrià. El regadiu, ja antic en les planes baixes del Segre, ha estat el factor principal en el creixement econòmic del darrer segle. Al costat de l'agricultura ha crescut una ramaderia molt tecnificada, que s'ha estès per totes les sis comarques de ponent. Però a Lleida també hi ha una activitat industrial notable. A més, Lleida s'ha convertit en el centre de serveis i cultural més important de les terres de ponent.

Relleu

Per entendre el relleu del Segrià cal tenir present la història dels darrers milions d'anys. Per al relleu són pocs anys. Imagineu-vos el fons de la Depressió Central. És una gran plana, formada pels materials que s'han sedimentat al fons del mar o al llac que hi havia. Sobre aquestes roques s'hi han dipositat els materials que han anat descendint de les muntanyes veïnes, arrossegats per les aigües torrencials.

Tot plegat formà un relleu planer, que amb el temps es deformà una mica, a causa de les formes de l'interior de la terra. Aquestes deformacions es veuen bé a les Garrigues i a la Segarra. Però al Pla d'Urgell i al Segrià hi ha hagut dos fenòmens que han fet que encara ara tinguem un relleu molt pla. El primer fou els materials que anaven baixant pels vessants des de les muntanyes veïnes més elevades, arrossegats per les aigües salvatges. El segon fou els rius, concretament el Segre, que encara que obrí valls, aquestes han anat reomplint-se amb els materials que el mateix riu ha transportat.

El resultat és l'existència d'una vall al·luvial ampla, plana i amb materials poc consolidats, sobre els quals s'han format sòls fèrtils. Entorn de la plana al·luvial hi ha la plana modelada amb els materials que baixaren torrencialment, i les restes de materials que es dipositaren al fons de l'antiga conca de la Depressió Central.

Aquests darrers es veuen molt bé en els sectors nord-oest i sud-est del Segrià. La duresa i resistència diferents dels materials han fet que s'hagin format turons i tossals. Les capes dures al cim dels tossals són testimoni de fins on arribava el nivell dels materials antics. Per això sovint són anomenats turons testimoni.

Alguns són ben espectaculars, sobretot quan hi ha diverses capes dures i els materials tenen colors diferents. L'escassetat de vegetació a causa del clima fa que molts d'aquests tossals estiguin totalment sense vegetació, el que facilita l'observació dels diferents tipus de materials. Un dels més espectaculars i bonics és el Montmeneu (494 m), al sud de la comarca, a prop de l'aiguabarreig del Segre i l'Ebre.